El punt de partida d’aquest treball és la preocupació per definir el concepte de les arts plàstiques, el qual les acaben definint com un cert tipus de pràctiques com ara la pintura, l’escultura, el dibuix i altres que s’hi poden assimilar.
Aquestes resolucions consten, en primer lloc, d’unes reflexions generals sobre la situació política del país i la situació en què es trobaven les arts plàstiques durant l’època del Congrés, així com també, van elaborar reflexions sobre la crítica, la recerca, l’ensenyament i la divulgació de les arts plàstiques.
A continuació, destaquen les preocupacions més específiques i en les què creuen que el Congrés ha de centrar tots els seus esforços. D’una banda, tracten els “canals” on els fets artístics esdevenen públics i de l’altra banda, identifiquen les zones més problemàtiques respecte el contingut de l’art o la seva pràctica.
En primer lloc, pel que fa els canals ressalten:
L’ensenyament de l’art com un canal fonamental respecte els mecanismes de constitució pública d’aquest. Expliquen que a l’escola, als centres d’ensenyament mitjans o superiors és on hom té la primera experiència bàsica de l’art d’allò que arriba qualificat, transmès, codificat, com una part essencial de l’herència cultural. Reivindiquen el paper central que l’ensenyament artístic ha d’ocupar a tots els programes d’apropiació democràtica de la cultura. Afirmen, també, que la imatge dels fenòmens artístics transmesa en l’ensenyament ha de correspondre a una necessitat de racionalitat global en l’autoconsciència social, a la necessitat de comprendre la pròpia història com un procés que fa intel·ligible el present. Defensen que cal estudiar les condicions en les quals la concepció de l’art implícita en disciplines clàssicament “formatives” pot interactuar amb la concepció implícita bàsicament “informàtica”. Argumenten que caldria estimular el treball d’historiadors de l’art, els ensenyants de matèries artístiques “formatives”, pedagogs i artistes. També, caldria estimular una col·laboració més intensa entre els centres d’ensenyament i museus i altres serveis de protecció del patrimoni artístic i arquitectònic. Cal fer referència, a més, de l’ensenyament professional dels artistes sector del qual l’Estat espanyol esdevé deficient, immobilista i desconnectat de les necessitats reals de la societat. Així doncs, en aquest sector cal fer uns estudis de les experiències més reeixides en el context internacional i de les necessitats particulars de cadascun dels pobles de l’àrea cultural catalana.
Les publicacions d’art les quals esdevenen un altre canal importantíssim de la constitució dels fets artístics com a fets públics, concretament les mitjans de comunicació. En aquesta àrea s’ha de diferenciar entre els mitjans que pertanyen a “l’alta cultura” i els que pertanyen a la “cultura de consum massiu”. Respecte “la cultura de consum de masses” aquesta dóna una visió molt pobra dels fets artístics. S’ha de destacar la influència totalment negativa de Televisión Española que ha exercit i exerceix sobre els estrats més populars de l’àrea de cultura catalana, igual o semblant que el sector de la premsa diària i periòdica de difusió més àmplia. Cal demanar a tots aquests sectors que assumeixin les responsabilitats que els pertoquen com a elements essencials de transmissió i constitució d’una cultura popular. Respecte a l’àrea de “l’alta cultura” s’ha començat a assolir els nivells d’una certa normalitat, no obstant, també hi ha punts foscos com ara:
- Les publicacions periòdiques d’art i les de temes culturals més generals s’ocupen exclusivament de la producció artística contemporània des d’un punt de vista de les formes de consum de les galeries comercials, ignorant l’ensenyament i la historiografia de l’art contemporani.
- Els llibres i altres publicacions sovint són d’una qualitat teòrica i científica dubtosa. Existeix, també, una concepció banal del llibre com un objecte de luxe.
- La recerca històrica original és encara molt insuficient. Cal la necessitat d’un esforç per normalitzar i facilitar l’accés a fonts i documents d’informació i la seva difusió.
- S’ha d’estimular, també, el debat sobre les matèries teòriques.
El patrimoni artístic de la cultura catalana es troba en un estat lamentable, com ho demostren els estudis sobre la situació museística. Com a conclusions cal enumerar:
- Necessitat urgent de normalitzar la situació dels museus i els arxius públics.
- Necessitat de fer més flexibles i actives les funcions dels museus com a centres de difusió artística amb una importància clau per llur localització geogràfica.
- Necessitat de coordinar i organitzar els continguts fragmentats.
- Necessitat de prestar més atenció a la conservació i difusió del patrimoni artístic
- Necessitat de coordinar l’activitat museística amb els diferents factors de l’ensenyament de l’art i la recerca.
- Reconsiderar la funció dels museus com a mitjà únic de conservació del patrimoni artístic.
Les galeries i exposicions són un canal especialitzat de forma especial de consum: l’adquisició d’obres d’art. També, possibiliten una altra funció molt important que és la de fer pública i donar una certa substància intel·lectual a la producció dels artistes contemporanis. Les galeries continuen essent el mitjà més eficaç per finançar la producció artística contemporània, tot i que també presenten alguns aspectes negatius:
- S’associa amb el procés de fetitxització de la mercaderia que satura totes les formes de la cultura característiques del capitalisme tardà.
- Afavoreixen selectivament formes d’avantguarda respecte a les xarxes internacionals, això contribueix a l’aparició d’una “síndrome colonial”.
- Tendència a reforçar la fragmentació de la imatge pública de l’art.
- Tendència a consolidar unes xarxes artistes-crítics- marxants- compradors cada vegada més especialitzats i allunyats d’altres sectors de la societat.
- Imposen uns canals rígids i artificials en el procés de formació i consolidació professional.
Degut això es proposa:
- Estratègia selectiva a les galeries i promoure una participació oberta amb els artistes per l’elaboració de llur política comercial-cultural.
- Prestar atenció al sector extragalerístic.
- Promoure formes noves de contacte entre la producció artística i les classes populars.
En segon lloc, pel que fa als continguts els quals són la contribució de l’art al teixit de la cultura, a la situació de fer-se i desfer-se conflictiva de les ideologies com a formes d’autoconsciència social. Es ressalta:
- El contingut de l’art i la consciència nacional, donada la diversitat de llurs respectives vocacions nacionals els problemes són diferents i específics per a cadascun dels països de l’àrea cultural catalana. Al Principat, per exemple, les formes ideològicament deriven de les vinculacions històriques que han fet dependre l’art i la producció intel·lectual d’una producció burgesa, tardoromàntica, del nacionalisme. Al País Valencià i les Illes s’estructura de forma diferent.
- Les arts plàstiques i la producció de la cultura material, és justament aquí on hom podria trobar uns eixos d’elements de continguts de la vocació nacional que podria ser el reconeixement d’una característica diferenciadora, heretada del passat històric i, alhora, promesa per al futur, lligada a uns interessos populars.
Finalment, elaboren unes consideracions de cara al futur de les arts plàstiques. Afirmen que sembla aconsellable projectar organismes o institucions que siguin diferents i amb “jurisdicció” específica per a cadascun dels països de l’àrea cultural catalana. Els objectius i les característiques més generals que aquestes institucions podrien assumir són:
- Serveis del patrimoni artístic: Necessitat d’organitzar per tal de conservar el patrimoni artístic.
- Art i Ensenyament: comissions i reunions d’estudi. Fomentar una presència activa de l’art en l’ensenyament.
- Organitzacions professionals i política artística: Esforçar-se a invertir la tradició d’insolidaritat. Cal tenir present la necessitat de fer sentir públicament la presència dels especialistes del nostre àmbit.