La preocupació per l’estat de la cultura catalana durant el Congrés va ser un punt fonamental. En aquest moment, l’atac a la llengua i la cultura catalana els anys anteriors a la transició, i la seva encara desigualtat vers el castellà era un punt fonamental a tractar, amb la reivindicació de la normalització de la llengua i la seva recuperació en tots els àmbits de la vida de la població.

Jaume Fuster, com a escriptor que va participar dins de l’àmbit de literatura, va plantejar-se una qüestió important en torn a la cultura popular després d’una publicació en un diari on es tractava sobre aquesta. Fuster es plantejava què significava realment cultura popular, doncs s’hi trobaven diferents definicions. Primerament aquella cultura que tenia l’acceptació per part del poble, i en segon lloc, la que es posava al servei del poble, acceptant que el terme poble tenia diverses definicions classistes i interclassistes, però en el seu cas, considerant poble com a classes treballadores, pageses, subalternes. 

Davant aquestes dues definicions, l’anàlisi que en fa de la cultura es troba relacionat amb les hegemonies que es troben en la societat del moment. En qualsevol societat dividida en classes, la classe dominant té aquesta hegemonia i utilitza la cultura per reforçar-la mitjançant diferents factors, primerament la reproducció cultural, per tant, l’escola; després amb la informació cultural, on s’hi trobarien els mitjans de comunicació; i finalment, la creació cultural representada per l’art en les seves diferents concepcions, des de la literatura, al teatre o al cinema, convertint aquesta cultura i la seva consumició en un component de prestigi social. Per tant, en aquest sentit, la cultura popular seria aquella creada per la classe dominant, però que la classe dominada accepta, provocant una desmobilització, alienació i la conservació del model social i econòmic.

Però per altra part, s’hi troba aquella cultura al servei de les classes populars, aquesta pot ser produïda per aquesta pròpia classe. Tot i això, Fuster analitza que el poder hegemònic que té l’altra classe sobre la cultura fa que aquest tipus sigui minoritària, que no trobi la seva pròpia expressió o fins i tot, que el sistema la tergiversi pels seus interessos, convertint una cultura reivindicativa, de denúncia social, en un producte de consumició més de les masses.

Aquestes característiques es poden observar arreu, però per altra part, centrant-se només en el cas dels Països Catalans, Fuster planteja que la literatura catalana no arriba a les classes populars. Això es deuria a la falta de la creació d’una indústria pròpia, ja que les classes dominants catalanes no tenen un estat i per tant, no creen una indústria que pugui compondre aquesta cultura hegemònica, doncs la dominació es troba en mans de dos altres estats, el francès i l’espanyol que imposen els seus sistemes culturals. Justament el Congrés va reivindicar la necessitat de la creació d’uns mitjans, una infraestructura i la difusió cultural per normalitzar la llengua. La situació analitzada per Fuster, considera que el moment que viu el Principat comporta un analfabetisme de la població en torn al propi idioma, i considera que la forma de començar a superar-ho seria la normalització lingüística.

Tot aquest anàlisi sobre la cultura hegemònica que predomina a Catalunya el porta a considerar que allò important és aquella cultura al servei de les classes populars, però en destaca un problema principal en torn a aquest fet: si les classes populars no coneixen la seva pròpia llengua no té cap resultat pràctic produir una cultura que estigui al seu servei, doncs no els hi arribarà.

Per poder aconseguir que fos útil la creació d’una literatura que es trobés lligada als interessos de les classes populars, Fuster considera la necessitat d’una lluita interclassista per part dels escriptors per tal d’aconseguir normalitzar la cultura i la llengua, aconseguint un autogovern i poder arribar d’aquesta manera a la consecució d’una literatura que sigui eina d’alliberament social.

En conclusió, Jaume Fuster fa un anàlisi de les mancances en les que es troba la cultura popular catalana, a partir d’un anàlisi marxista, doncs Fuster fou membre i dirigent del Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Remarca sobretot el problema que existeix a causa de la manca de govern en els territoris dels Països Catalans, la falta de la normalització lingüística, amb la necessitat que aquesta fos reivindicada mitjançant la mobilització de les classes populars. Tanmateix, reivindica l’estatut, i critica les idees lerrouxistes centralistes i espanyolistes, amb la necessitat de fer-hi front amb una política de catalanització, considerant català tothom que visqués i treballés en el territori, donant a totes les persones possibilitat de participació democràtica.

 

Font: Fons Jaume Fuster, Biblioteca Nacional de Catalunya

 

Redactat per Sandra Moncusí