Míting al palau d’esports

El dos d’abril de 1977, emmarcat dins la campanya per les institucions, es celebrà al Palau d’Esports de Barcelona un míting on participaren els principals sindicats de Catalunya, Unió Sindical Obrera, Comissions Obreres, Unió General de Treballadors i el Sindicat d’Obrers del Camp, amb excepció de la CNT. Endemés rebé el suport d’altres sindicats, partits i organitzacions com les Joventuts Comunistes de Catalunya, el Moviment Comunista de Catalunya, el Partit Socialista d’Alliberalment Nacional, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, el Partit Socialista de Catalunya, l’Assemblea de Catalunya, l’Associació d’ex-presos polítics i socials, entre altres. El míting tenia com a objecte la reivindicació de l’autonomia catalana, la defensa de les institucions i l’Estatut. 

L’acte té un clar component de classe que es pot observar en els discursos pronunciats pels diferents representants del sindicats, amb la intenció de fer arribar a la classe treballadora la importància de l’autonomia per les millores democràtiques que comportava després de quaranta anys de dictadura que havien afectat desfavorablement a la classe treballadora, doncs era aquella que el règim sempre havia considerat la seva principal enemiga. 

El míting inicià amb Rafael Ribó fent referència a la campanya per l’autonomia endegada pel Congrés de Cultura Catalana, i la importància d’aquest, tot dient “Avui tenim una prova palpable que el Congrés és al carrer. Que el Congrés de Cultura Catalana és el Congrés de tot el poble”. Tanmateix reivindicà l’estatut del 1932 com a eina que dugué a la classe treballadora millores en les seves condicions, lligant-ho amb la reclamació d’un estatut d’autonomia com a eina per garantir la igualtat.

 

Seguidament prengueren paraula els diversos representants dels quatre sindicats anteriorment mencionats. Toni Salamanca, de la USO, es va centrar inicialment en la lluita per la llibertat sindical després d’haver passat anys només amb la possibilitat de participar en el Sindicat Vertical franquista. Tot i el canvi que suposava la fi de la dictadura, Toni Salamanca remarca l’existència de limitacions a causa de la llei sindical i la llei de relacions laborals considerant que “La reciente aprovada Ley Sindical no responde ni mucho menos a nuestras necesidades, a los derechos mínimos de la clase trabajadora”. Reclamà l’autonomia i l’estatut, reconeixent que aquesta no era sinònim de la fi de la lluita de classes, però sí una eina de ruptura amb el poder dominant i per tant, un instrument per consolidar els drets de la classe treballadora i contra el centralisme estatal. Toni Salamanca, reivindicà en el discurs la figura de Salvador Seguí, citant els seus discursos que pronuncià el 1919 a l’ateneu de Madrid:

“A nosotros los trabajadores, como sea que con una Cataluña independiente no perderíamos nada, sino al contrario, ganaríamos mucho, no nos atemoriza la independencia de nuestra tierra […] una Cataluña liberada del estado español, os aseguro, amigos madrileños, sería una Cataluña amiga de todos los pueblos de la península hispánica”.

Amb aquest discurs, finalitzà afirmant que el futur de l’emancipació nacional i de classe estava en mans del moviment obrer i popular de Catalunya.

Per part de la UGT prengué paraula Pelai Pagès, en el seu discurs, va fer referència majoritàriament al paper que havia tingut l’autonomia en la història de Catalunya, per tant, tracta el període de la Segona República Espanyola, amb l’aprovació de l’Estatut de Núria el 1932, i com permeté millores en les condicions de vida i en les relacions laborals dels treballadors, i com encara en el període de la Segona República, tot i la repressió duta a terme després dels Fets d’Octubre de 1934 no es pogué aturar el procés d’emancipació social i nacional, de la mateixa manera, recordà com varen ser els obrers qui havien aconseguit la victòria del Front Popular i derrotar, un cop iniciat el cop d’estat, l’alçament militar, duent a l’inici de la revolució social que va donar formes de poder a la classe treballadora. Defensà tanmateix la lluita contra l’opressió nacional, considerant-la un aspecte més de la lluita de classes considerant que

“Els treballadors, que ens oposem a tot tipus d’opressió, que proclamem la igualtat de dret i el dret de tots els pobles i de totes les nacionalitats a que construeixin els seus propis destins, que constatem que quan un poble n’esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes, els treballadors hem estat i som encara la classe social que defensa d’una manera més conseqüent la llibertat plena i absoluta de totes les nacionalitats”.

Paco Frutos en representació de Comissions Obreres, reivindicà l’Estatut de 1932 com a instrument de les lluites de la classe treballadora per arribar a una societat més justa i sense explotació, lligant les llibertats col·lectives dels pobles, com podia ser l’Estatut, amb les llibertats individuals i socials, doncs qualsevol llibertat democràtica afecta a la classe treballadora. En el cas de l’Estatut, permetria una major participació dels sindicats que tindrien més propers els nuclis de poder, a diferència del context de 1977, on les decisions preses des del centralisme de l’estat, com era el cas del decret de festes, es feien sense el coneixement de la realitat social, cultural i popular, perjudicant a la classe treballadora. Retornant a la reivindicació de l’Estatut, considerava que aquest permetria que les diferents llengües, costums, cultures i formes de vida entre treballadors que vivien i treballaven a Catalunya no provoqués divisió. En aquest sentit, denuncià aquells discursos que buscaven crear divisió entre treballadors dels diferents pobles de l’estat, expressats per aquells grups que havien tingut poder durant el franquisme, amb discursos fàcils, afegint: 

“Reivindicar los derechos de un pueblo no es enfrentarse a los otros pueblos. No representa ser insolidarios con los otros pueblos, ni insolidarios ni egoístas, antes al contrario. […] Hay quienes encontrarían muy fácil ahora, con formulaciones de que Catalunya es rica y Andalucía es pobre, intentar enfrentarnos. Las causas de la pobreza, el paro de Andalucía, las causas de las dificultades que tiene Catalunya a pesar de su riqueza, de su a veces aparente riqueza, deben buscarse en cada lugar”.

Finalitza, per tant, reclamant l’Estatut, considerant que duria a la confraternització, i reconeixent la pluralitat entre treballadors dels Països Catalans, Galicia, Andalusia, Euzkadi i Castella.

En últim lloc, Xavier Casassas en representació del SOC va fer una crida al moviment obrer per fer-lo partícip activament de les reivindicacions per l’autonomia, considerant que aquestes eren indispensables per aconseguir la democràcia a l’Estat espanyol, endemés, reclamà l’alliberament de la classe treballadora. Arran d’això, sostingué la necessitat per part dels treballadors d’apropiar-se de la senyera i de la reivindicació de l’autonomia i la seva defensa per a que no caigués en mans de la burgesia, la qual la utilitzaria en favor seu. Casassas posà èmfasi a les eleccions generals que es celebraren el 15 de juny de 1977, criticant les campanyes dels partits, considerant que “hem de refusar les paraules que ens diuen uns homes que durant quaranta anys han estat contra el moviment obrer, i han estat anticatalans; hem de ser-ne ben conscients i refusar-los del tot; vinguin d’Alianza Popular o dels qui ara es recorden –després de quaranta anys d’una guerra fratricida i criminal– de parlar-nos de concòrdia.” Tanmateix, defensà el vot a aquells partits que defensessin l’autonomia i la recuperació de l’autogovern, però sempre des d’una mirada crítica, i considerant, finalment que

“Som partidaris del dret d’autodeterminació dels pobles però també som partidaris del dret dels treballadors a l’autodeterminació. I el primer pas per a poder exercir aquest dret nostre de l’autodeterminació, per a poder controlar els nostres destins, és disposar d’instruments propis potents”.

 

Cites dels discursos al míting extrets de la publicació  Els treballadors per l’autonomia, edicions La Magrana, Barcelona, 1977. Consultable al Pavelló de la República i la biblioteca de Dret de la Universitat de Barcelona.

 

Redactat per Sandra Moncusí