Els pagesos tenen una tasca molt important a realitzar en el desenvolupament dels Països Catalans. La seva producció agrària representa un 20% del total de l’Estat espanyol. En aquesta agricultura mediterrània, de gran rendiment i qualitat del producte, aconseguits mitjançant l’aportació del treball pagès, s’ha arribat a un nivell tècnic considerable tal com exigeix una agricultura moderna, dinàmica i exportadora.

L’absència de llibertats polítiques, imposada per la força durant quaranta anys, ha permès l’espoliació de les zones rurals arreu dels Països Catalans i ha forçat la fugida incontrolada de la joventut rural, molt sovint dels seus millors elements.

També hem vist com l’estalvi, fruit d’anys de passar prim, fugia de les comarques catalanes per anar a finançar negocis d’aquells mateixos que mantenien els pagesos i els no pagesos en la indignitat. Hem arribat a una situació en la que la producció arriba al consumidor a través dels especuladors, especulació en la distribució, en la compra-venda de terres. Una societat que no valora la terra agrícola d’acord amb les necessitats productives per a l’interès col·lectiu sinó per al privat, està hipotecant el futur desenvolupament d’un nou equilibri social, polític i comarcal, i ho està fent d’una manera irreversible. És més fàcil abandonar el camp que tornar-lo a fer funcionar.

És per això que els pagesos han estat marginats de la societat, però creiem que tenen una funció molt important que és la de ser suport d’un país que ara torna a caminar.

Per altra les condicions de treball han canviat totalment, els monopolis han ocupat totes les branques de l’agricultura tant les comercials com les industrials.

El pagès és una peça més de tot un cicle productiu, en el que els preus condicionen el seu salari, el qual s’ha vist reduït fins a forçar l’abandonament del camp a la ciutat, a engruixir els suburbis mal equipats d’aquesta.

Si ens ho han explicat o si ho recordàvem, si encara n’hem pogut endevinar alguna deixalla que escapà de la desfeta; hem entorat els temps que els catalans érem amos de casa nostra; quan la Conselleria d’Agricultura planificava, mantenia escoles d’agricultura  de tots els graus, quan la veritable cooperació tenia el suport del Govern, quan la propietat de la terra estava regulada per lleis democràticament elaborades, quan un munt d’aspectes referits a l’agricultura no estaven en mans de quatre aprofitats.

Però ha arribat l’hora de parlar. Ha estat possible després d’anys de treballar d’amagat, de sofrir tota mena de persecucions. El pagès ja s’ha cansat i ha fet sentir la seva veu, s’ha organitzat. Això no ha estat de cop, la lluita ha estat llarga. Parteix de la reivindicació de la terra dels beneficiats de Lleida i arriba fins l’actual guerra de les patates de Tarragona, passant per la “tractorada”. Això, perquè el pagès vol viure de la terra. El pagès ha fet sentir la seva veu, una veu unitària que demana justícia pel camp.

Ha dit prou dels abusos dels monopolis, beneïts des dels òrgans de govern que precisament haurien de ser una de les parts controladores d’aquests monopolis. Han dit prou a les arbitrarietats, prou abandó. Prou. I més. Més escoles rurals, més escoles de formació professional, més investigació, més escoles superiors on hi puguin arribar els fills dels pagesos, més laboratoris a casa nostra i no a centenars de quilòmetres. Més metges i hospitals a les comarques, més carreteres, més telèfons, més centres d’esplai i culturals, més crèdits, més seguretat social agrària, més pensar i discutir i aprovar entre tots abans d’emprendre qualsevol tasca.

Sabem que no som sols, que tots els racons dels Països Catalans, des de totes les professions volem que allò que es faci a casa nostra sigui allò que entre tots hem decidit. Si fins fa poques dècades la majoria de la població dels Països Catalans era pagesa, ara també podem dir que som: Segadors que tenim el juny a tocar.

 És per això que a curt termini és precís:

  1. Estabilitzar els mercats agraris a fi de planificar les produccions.
  2. Garantir uns guanys mínims als agricultors, mentre s’adequa l’estructura de les exportacions a les necessitats d’un desenvolupament democràticament triat i gestionat amb eficiència.
  3. Ordenar els conreus, a fi d’harmonitzar les disponibilitats de l’agricultura amb la satisfacció de la demanda.
  4. Potenciar les comarques com a elements indispensables per a un desenvolupament que beneficiï totes les capes socials i tots els Països Catalans.
  5. Creació d’un Institut Català d’Estudis Agraris que actuï com a òrgan consultiu de la Generalitat de cada país.