ELS ORÍGENS DEL CONGRÉS DE CULTURA CATALANA:

El Congrés de Cultura Catalana celebrat entre els anys 1975-1977 no va ser el primer Congrés que es va celebrar sobre la Cultura Catalana, sinó que aquest va tenir un precedent. Entre els anys 1961 i 1964 es va realitzar clandestinament un primer Congrés de la Cultura Catalana a Barcelona.

Tot va començar el 14 de Desembre de 1961 a una reunió celebrada a l’Hotel Colón de Barcelona, una reunió totalment clandestina on es va decidir posar en marxa un Congrés de Cultura Catalana. Així doncs, el primer Congrés de la Cultura Catalana es va realitzar l’any 1964, tot i que es va realitzar a mitges i d’una forma molt escassa. Les conclusions, per exemple, no es van arribar a publicar mai. Aquest primer Congrés volia demostrar que la cultura catalana no era només una cultura poètico-literària. Els participants van adoptar una posició crítica davant la situació repressiva de la societat que els hi estava imposada.

Uns anys més tard, l’any 1970 arran del Procés de Burgos, 300 intel·lectuals es van tancar a Montserrat i van elaborar un document de protesta. A partir d’aquell moment neix l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, Professionals i Artistes Catalans (APIC) la qual anys més tard serà present al Congrés de Cultura Catalana.

CREACIÓ DEL CONGRÉS DE CULTURA CATALANA:

A mitjans dels anys 70, 1974-1975, quan Franco encara no era mort, tal i com explica Lluís Duran al llibre El Congrés de Cultura Catalana i la transició política, la normalització del català havia estat una reclamació intensa durant els últims mesos. Concretament, el Congrés de Cultura Catalana es va originar a causa de la reivindicació d’uns pares a Cornellà de Llobregat els quals volien que s’impartissin classes de català en horari escolar, tal i com ja permetia la Llei. No obstant, uns inspectors franquistes no van donar permís per fer-ho.

Aquesta família s’adreçà al Col·legi d’Advocats de Barcelona per sol·licitar ajuda. El 28 de gener de 1975 va ser el dia en què va néixer el Congrés de Cultura Catalana, Josep Maria Pi-Sunyer, secretari del Col·legi d’Advocats de Barcelona el qual presidia Miquel Casals Colldecarrera, va proposar a la Junta de Govern del Col·legi l’organització d’un Congrés de defensa de la cultura catalana i va exposar els punts següents:

  • Crear una comissió de defensa de la cultura catalana.
  • Que el Col·legi organitzi un gran Congrés de la cultura catalana promogut per aquest Col·legi o intercol·legial.
  • Demanar al ministre d’Educació i Ciència que es suprimeixin els obstacles de l’ensenyament en català dins l’horari escolar a les escoles catalanes, donant un sentit ampli i no restrictiu, a la interpretació de la vigent norma legal sobre el tema.

Aquesta proposta va ser aprovada per unanimitat per tots els membres de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats. Calia defensar els drets de la persona però també els drets de la cultura catalana, i és que durant els últims mesos, el Col·legi d’Advocats de Barcelona havia rebut moltes consultes sobre l’ensenyament del català i el seu ús públic. Per tant, el context era l’idoni, havia esclatat al carrer, de nou, la reivindicació de l’ús públic i escolar del català. La catalanitat reemprenia amb força la seva reivindicació. També, era un moment en què es donaven símptomes disgregadors del règim franquista autoritari i imperant, tot i així aquest es mantenia fort, però l’oposició començava a sortir sense por.  Segons Borja de Riquer (1989), explica que el Congrés havia sorgit i es trobava en una circumstància política on la reivindicació nacional podia assolir una estratègia unitària d’oposició antifranquista.

La notícia que el Col·legi d’Advocats havia aprovat la realització d’un Congrés de Cultura Catalana va saltar a la premsa, a La Vanguardia, el 5 de Febrer del 1975. Durant la primera quinzena de febrer, molts Col·legis Professionals es van adherir a la idea del Col·legi d’Advocats, per exemple: el Col·legi d’Arquitectes, el Col·legi d’Enginyers, entre d’altres. A partir d’aquestes adhesions va quedar constituït el Secretariat Provisional del Congrés, el qual va dissenyar durant els primers mesos de l’any 1975 el Projecte del Congrés.

El 28 de Febrer de 1975 van realitzar la primera reunió amb tots els col·legis adherits on van acordar la creació d’un Secretariat que engegués la preparació del Congrés. Al Secretariat hi havia lloc, a banda dels representants de Catalunya, pels representants del País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord i Andorra.

Els participants a la primera reunió:

  • el Sr. Ramon Fuster i Rabés, degà del Col·legi de Doctors i Llicenciats.
  • el Sr. Josep Miquel Abad i Silvestre, degà del Col·legi d’Aparelladors.
  • el Sr. Miquel Casals Colldecarrera, degà del Col·legi d’Advocats.
  • el Sr. Ignasi Ponti, de l’Associació d’Enginyers Industrials.
  • el Sr. Pere Rigau, del Col·legi d’Enginyers.
  • el Sr. Pau M. Monguió, del Col·legi d’Arquitectes.
  • el Sr. Agustí Bassols, d’Òmnium Cultural.
  • el Sr. J. Alsina Bofill, de l’Acadèmia de les Ciències Mèdiques de Catalunya i les Balears.
  • el Sr. Joan Carreras i Llansana, de l’Enciclopèdia Catalana.
  • el Sr. Josep Benet, del Col·legi d’Advocats, l’Assemblea d’Intel·lectuals i l’Assemblea de Catalunya.

Van acordar una reunió al cap de dos mesos, en aquella època ja hi havia un centenar d’adhesions, les quals es van incrementar a causa del fet del “no dels 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona”. El 7 de Juny, l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans (APIC), es van reunir a Montserrat per elaborar un document sobre el Congrés, el qual manifestava:

  1. L’esperit del Congrés ha de respondre a les aspiracions de la classe treballadora i altres sectors populars dels Països Catalans. Recerca de la pròpia identitat (procés obert).
  2. Adhereixen la proposta a tot allò que coincideix amb la proposta del Secretariat Provisional del congrés, el qual no ha d’estar considerat com a programa obert.
  3. El congrés ha d’assumir un paper públic en favor de la democràcia.
  4. Creació d’una comissió permanent que coordini tots els sectors representats.

En aquesta reunió hi participen 250 persones, i al cap de pocs dies ja hi havia 500 firmes de molts dels intel·lectuals catalans.

A partir d’aquest context polític i social i de les primeres reunions i declaracions es va començar a donar forma al què més tard va ser el Congrés de Cultura Catalana que va culminar la seva activitat l’any 1977.

Extret dels llibres de Lluís Duran, El Congrés de Cultura Catalana i la transició política. Editat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana; i del Llibre de Jaume Fuster (1978), El Congrés de Cultura Catalana ¿què és i què ha estat?. Les eines, 38. Barcelona. Editorial: Laia.