Manifest de l’àmbit de Cinema:

Nosaltres, treballadors i professionals del cinema i altres ciutadans preocupats per la situació cinematogràfica als Països Catalans, exposem dins el marc del Congrés de Cultura Catalana, les conclusions del treball que hem portat a terme al si de l’Àmbit de Cinema. Les adrecem a l’opinió pública i, d’una manera molt especial, a totes aquelles persones i institucions que, en un futur que voldríem ben proper, s’hauran de responsabilitzar de la posta en funcionament dels òrgans de govern realment autònoms a cadascun dels nostres països.

Una anàlisi de les condicions històriques en què s’ha mogut la cinematografia en el si dels nostres països ens permet constatar que la introducció del fet cinematogràfic als Països Catalans, la progressiva creació d’una infraestructura industrial, es produeix sense grans desfasaments en relació a d’altres nacions europees, sense però, arribar mai a la consolidació d’una cinematografia amb identitat cultural pròpia.

A partir del 1925, amb una primera crisi a causa de l’emigració empresarial i professional a Madrid i, sobretot, del fet de la introducció, al 1929, del cinema sonor i que aquest s’introduís parlat en llengua castellana, s’incrementa el procés d’anormalitat als Països Catalans pel que fa als aspectes industrials i culturals.

D’altra banda, i des de ben aviat, es produeix la centralització a Barcelona de gran part de l’activitat empresarial cinematogràfica. Cas a part el fenomen CIFESA, València acusa més traumàticament  l’expansió del sonor, que comporta la gradual desaparició de bona part de l’antiga indústria valenciana. Mentrestant, a les Illes i a la Catalunya Nord no ha arribat mai a formar-se una mínima infraestructura professional.

A Catalunya Principat els intents cinematogràfics de la Generalitat no quallen, pràcticament, fins el 1936, i per necessitats de la guerra, moment en què el Comissariat de Propaganda crea LAIA FILMS que, al costat de POPULAR FILMS i del Sindicat Únic de l’Espectacle, realitza una important producció informativa i de films militants antifeixistes.

La repressió franquista als Països Catalans fa inviable, als anys de la postguerra, qualsevol intent de represa i normalització. La política centralista de nepotisme i de subvencions econòmiques accelera el desplaçament de la indústria vers la capital de l’Estat, provocant el tancament d’estudis i l’emigració de professionals.

Malgrat els intents aïllats i esporàdics que es produeixen, sobretot a partir dels anys seixanta, la llarga nit del franquisme ha impossibilitat, fins fa ben poc, qualsevol projecte tendint a la normalització.

Avui, en la nova situació política i en l’expectativa de la recuperació de l’autonomia – especialment al Principat- , constatem en molts sectors de la vida cultural catalana, àdhuc en el cinematogràfic, una actitud particularment favorable a l’arrencada d’una cinematografia nacional pròpia.

Per poder avançar cap aquest objectiu, l’Àmbit de Cinema del Congrés de Cultura Catalana planteja les seves propostes concretes, considerant, com a condició prèvia i indispensable perquè es puguin vehicular, el restabliment d’uns organismes de poder realment autonòmics a cadascun dels Països Catalans. Aquestes propostes es fonamenten bàsicament en:

  • La creació d’uns consells populars comarcals, regionals i nacionals, i de departaments de cinematografia al si de cadascun dels Governs Autonòmics, la funció dels quals hauria d’ésser la gestió i ordenació de les activitats cinematogràfiques amb la finalitat primordial d’impulsar i potenciar el cinema català. Cadascun d’aquests departaments hauria d’assumir específicament: l’ordenació i regulació de la indústria cinematogràfica, la creació d’un Centre d’Estudis Cinematogràfics, la creació d’un centre per a la producció de cinema informatiu, documental, o per a la necessitats pròpies de les Conselleries, i d’un centre de promoció del film català, mitjançant una política fiscal i creditícia que l’afavoreixi, i amb la creació de serveis d’informació, extensió i recursos.
  • Haurien de ser també funcions a assumir per organismes lligats a les Conselleries corresponents dels Governs Autonòmics: incloure l’ensenyament bàsic de l’expressió cinematogràfica a tots els nivells educatius; establir les necessàries relacions i coordinacions cinema-televisió; adoptar mesures tendents a la promoció de la producció, importació – i, en el seu cas, doblatge de cinema infantil i juvenil- , així com del cinema tècnic i científic i, en general, responsabilitzar-se de tots els aspectes legals i administratius necessaris per avançar cap a la total normalització d’una cinematografia catalana.
  • La Constitució d’Ens Autònoms de Cinema a cadascun dels Països Catalans, en connexió amb aquelles Conselleries que tinguin relació amb el cinema, gestionats per uns Consells d’Administració amb representació de les Centrals Sindicals, de les organitzacions patronals i de representants de les diverses Conselleries implicades en el fet cinematogràfic. La funció general de l’Ens hauria de ser la planificació i regulació de les activitats de la indústria cinematogràfica als Països Catalans, amb l’objectiu de consolidar una infraestructura normalitzada, i la creació i gestió d’una escola professional d’àudio-visuals. Serà dins el marc dels Ens on caldrà cercar solucions a les problemàtiques i als dèficits concrets que, al llarg de l’informe – inclòs el projecte de resolucions – s’han anat enumerant, i que se centren entorn del control de les multinacionals, de les actituds monopolístiques, i de la necessària superació dels dèficits infraestructurals.

Des d’ara mateix, però, i sense esperar l’adopció pels organismes autonòmics de llurs polítiques cinematogràfiques concretes, cal que tots plegats, professionals o no, exigim activament la total derogació de les mesures repressives i centralistes vigents, i que aconseguim la descentralització econòmica i administrativa, la supressió de tot tipus de censura i dels obstacles que, encara avui, dificulten les possibilitats d’avenç de la nostra cinematografia.

Només així, imposant els nostres drets des d’ara, possibilitarem als futurs governs autònoms l’adopció de les mesures polítiques que permetin el lliure desenvolupament d’una cinematografia catalana que retorni el cinema al servei del poble, del qual –en darrer terme- sorgeix. Per poder-hi arribar ens cal encara, doncs, també en el camp del Cinema: La llibertat total, l’Amnistia sense exclusions i l’Estatut d’Autonomia.