Resolucions de l’Àmbit de Mitjans de Comunicació

MANIFEST DE L’ÀMBIT DE MITJANS DE COMUNICACIÓ:

Durant quaranta anys els mitjans de comunicació dels Països Catalans han estat sotmesos a una doble repressió nacional: idiomàtica i de contingut.

Durant quaranta anys molts han sofert repressió per lluitar per l’assoliment d’una premsa catalana. Finalment, la pressió popular ha aconseguit de transformar, en part, la situació. Però els Mitjans de Comunicació dels Països Catalans continuen en mans de l’Estat centralista i dels grups de pressió.

La llibertat d’expressió no ha de ser una concessió sinó que és un dret de l’home i dels pobles. Per això volem uns mitjans de comunicació que siguin:

• Democràtics.
• Al servei del poble i controlats pel poble.
• No alienats.
• Amb una gestió en mans dels qui treballen.
• Autònoms dintre una nació autònoma i solidaris amb les altres nacionalitats de l’Estat.

Perquè això sigui possible ens cal:

• La desaparició de totes les lleis repressores que actuen sobre els mitjans de comunicació.
• La desaparició dels seus càrrecs de tots aquells que han actuat en organismes creats per a combatre la llibertat d’expressió.
• Un debat democràtic sobre l’actual sistema de formació i reconeixement professional que ens replantegi la seva validesa.
• El control parlamentari dels mitjans en règim de monopoli estatal.
• La creació d’una legislació que afavoreixi la participació dels treballadors en la gestió i la propietat de l’empresa.
• Que, ja que els mitjans de comunicació són un servei, els governs autònoms dels Països Catalans es responsabilitzin del manteniment d’aquells mitjans que són forçosament deficitaris.
• La creació d’un Institut Català de la Comunicació, adscrit a la Generalitat.

Resolucions dels subàmbits:

• Premsa escrita:

El redreçament actual dels Països Catalans fa indefugible la creació d’òrgans informatius que responguin a la necessitat bàsica i fonamental, d’una xarxa comunicativa en el nostre marc nacional. Durant segles el nostre país ha estat sistemàticament i intencionadament mal informat i desinformat. Recuperar i construir una premsa nostra és una tasca urgent i imprescindible, ja que no tenim els mitjans per arribar als objectius mínims de la normalització col·lectiva ja que la premsa és, per ara, un afer empresarial i els empresaris no veuen ni troben la necessitat de la recuperació nacional.

Tot just sortim d’una dictadura. La desfeta ha estat considerable i el món informatiu és un dels que més l’ha acusada, donada la censura, els secrets oficials, la repressió periodística i la uniformització de la premsa. D’altra banda, els Països Catalans han sofert una segona opressió; l’opressió nacional la qual ha estat molt intensa a tots els àmbits socials i la premsa, especialment, ha estat expurgada de tot contingut nacionalista i obligada a comunicar tan sols la veu del vencedor.

A mesura que la dictadura s’anà declinant s’obrien escletxes de llibertat, i va ser possible que una petita premsa catalana resistís, aquest fet significava que la premsa catalana comptava amb una base popular interessada en la seva recuperació. Amb l’etapa que s’enceta cal buscar una solució, aquesta va lligada a la normalització de la nostra societat. Sense institucions pròpies, sense l’oficialitat de la llengua i sense unes mesures dinàmiques per potenciar la nostra premsa, la normalització informativa no serà possible.

• Televisió:

El subàmbit de Televisió de l’àmbit de Mitjans de Comunicació del Congrés de Cultura Catalana proposa, com a conclusions dels treballs realitzats al llarg del Congrés, els següents punts essencials per la consecució d’una nova televisió catalana i democràtica al servei del poble.

La televisió catalana ha de tenir caràcter d’organisme públic i autònom, dependent del Parlament de Catalunya, regit de forma independent sota la responsabilitat d’un consell social que ha de reflectir la diversitat ideològica cultural i social del nostre país. S’ha de desenvolupar sota un règim de monopoli públic per tal d’evitar l’hegemonia de grups i famílies polítiques i financeres que facin d’aquest mitjà un instrument al servei dels seus interessos. També, ha d’assegurar el lliure accés a la comunicació a tots els ciutadans. La llengua emprada en el programes de la televisió catalana serà el català. Això no exclou que determinats programes puguin ser emesos en altres llengües.

Respecte l’organització, la televisió catalana estarà sotmesa a l’arbitratge del Parlament de Catalunya el qual supervisarà la gestió econòmica i l’equilibri de la programació així com la imparcialitat de la informació. Per poder-ho realitzar es crearà un consell social amb representació dels treballadors del medi, d’entitats culturals i cíviques i de grups organitzats de teleespectadors. El sistema de treball estarà basat en l’autogestió, rebutjant qualsevol forma de relació jerarquitzada.

Pel que fa a la programació, la televisió ha d’assolir un pluralisme a tots els nivells: cultural, estètic, ideològic, etc. Aquest pluralisme garantirà la llibertat de creació impedint qualsevol intent de censura i rebutjant qualsevol tipus de dogmatisme.

Les fonts de finançament de la televisió catalana seran els fons de l’Estat, amb la possibilitat de completar-los amb la imposició d’una taxa sobre la propietat dels aparells reproductors i la introducció de la publicitat.

Finalment, pel que fa a les competències la televisió catalana tindrà cura de tots els espais transmesos en la seva programació i produirà el major nombre possible de programes. Tanmateix, també produirà els espais destinats a la programació dels altres canals existents a escala de l’Estat espanyol. Tindrà, a més, sota la seva responsabilitat facilitar l’accés de les associacions cíviques i socials a la producció de programes de televisió alternativa.

• Ràdio:

La ràdio ideal seria una Ràdio de la Generalitat, amb una potent emissora d’ona mitja i freqüència modulada que cobrís tot Catalunya, i, a més, unes emissores comarcals per a assegurar la difusió de tota la informació local de cada comarca o vegueria. Aquesta seria l’exponent d’un país modern. Malauradament, però, no creiem que el nostre país sigui prou ric per a poder tenir una Ràdio completament estatal. D’altra banda, l’estructura capitalista de Catalunya i una societat de consum desfermada no permetrien la instauració d’una Ràdio estatal.

La segona solució seria que l’Estat espanyol cedís a la Generalitat part de les seves instal·lacions tècniques que té establertes a Catalunya que servís d’emissora mare de les emissores comarcals. Un estudi profund hauria de determinar quines emissores comarcals haurien de desaparèixer i quines s’haurien de mantenir o crear de nou. Una subvenció de la Generalitat i la propaganda comercial controlada podrien assegurar la vida econòmica de la nostra Ràdio.

Les emissores de propietat privada podrien continuar fins el venciment de les llicències concedides, i la Generalitat controlaria la seva regularització. Les emissores particulars haurien de tenir un delegat de la Generalitat en llurs Comitès Executius.

• Relacions Públiques:

La cultura catalana és una unitat d’identitat en el mosaic de cultures que integren la personalitat jurídica de l’Estat espanyol. La seva significació és determinada per les mateixes societats humanes i pel seu desenvolupament pel fet de l’agrupament i pel fet peculiar i únic de la cultura. El plantejament operatiu de les relacions públiques en pro de la cultura catalana té dues vessants:

• Subjectes receptors directes en funció del seu medi habitual, la cultura catalana.
• Subjectes receptors indirectes, amb els quals es vincula la cultura catalana només a nivell de coneixement de la seva existència com a tal.

D’aquesta manera s’ha d’identificar la cultura catalana i presentar-la adequadament als diferents públics. També, cal remarcar la característica bicultural que posseeixen molts subjectes a causa del fenomen social de les migracions i considerades les variants de procedència i d’edat. Davant d’això, la cultura catalana té dos objectius bàsics a assolir: el públic intern i el públic extern.

Iniciatives:

• Enquesta adreçada als líders d’opinió de l’Estat espanyol.
• Inserció de les Relacions Públiques en l’acció política de Catalunya. Servei d’acció cultural exterior de la cultura catalana.
• Servei d’auscultació de l’opinió.
• Estatges a Catalunya de professionals de l’Estat espanyol.
• Creació de vincles d’unió entre les diferents cultures.
• Foment d’Amics de la Cultura Catalana arreu de l’Estat espanyol. La promoció realitzada per ciutadans no catalans, tindria el suport de les institucions polítiques i culturals catalanes. L’acció testimonial de líders d’opinió externs és un mitjà òptim d’expansió.

 

• Publicitat:

El subàmbit ha intentat de treballar en dos fronts, en l’un creant eines o instruments per tal de potenciar la professió i el seu marc institucional a Catalunya i en l’altre conscienciant la professió i els anunciants de la importància que la publicitat té per la recuperació del llenguatge com a factor de divulgació permanent i creador de noves maneres de conviure.

El primer problema era saber la situació real del llenguatge publicitari català al nostre país, d’aquesta manera es va encarregar un estudi, dirigit pel Doctor Llusà . Es va realitzar el primer Diccionari Terminològic Castellà- Català, fet pels membres de l’Agrupació de Joves Publicitaris i del Club de la Publicitat de Barcelona. S’estava treballant en la creació d’una Federació d’Entitats Publicitàries dels Països Catalans, en un Institut Català de la Comunicació Comercial i en un Institut d’Investigació i Recerca sobre la problemàtica de la comunicació comercial en català. S’ha treballat sobre la problemàtica de la titulació professional, l’ensenyament i les responsabilitats jurídico-econòmiques de les empreses.

Conclusions:

• La publicitat és un dels mitjans més importants per a normalitzar l’ús de la llengua.
• Hi ha una dissociació entre el subjecte que rep el missatge i que fa servir usualment el català i l’anunci que li arriba en castellà.
• Cal que la publicitat en català usi un llenguatge correcte però popular i planer, ja que pot ajudar molt a normalitzar la llengua, amb caràcter divulgatiu.
• Hi ha una veritable dificultar per anunciar en català, ja que no hi ha mitjans d’interès comercial en aquesta llengua. Malgrat això, recomanem a les agències i als anunciants l’ús de la nostra llengua.
• Hi ha una manca de codi, d’hàbit de rebre anuncis en català, factors que perjudiquen la comunicació comercial en aquesta llengua.
• Cal tenir una cadena comercial de Televisió en català amb audiència a tots els Països Catalans, controlada pels poders públics. Creiem que aquesta cadena es podria autofinançar.
• Caldria fer el mateix a nivell de la radiodifusió, amb una emissora d’ona mitjana i d’abast a tots els Països Catalans.
• Cal refer la Facultat de Ciències de la Informació, dotar-la d’autonomia total i real, reestructurant els estudis de publicitat, convertint-los en una branca de comunicació comercial. A la comunicació comercial feta en català se li ha de donar la importància que li correspon.
• Cal elaborar una estructura professional pròpia, adequada a la realitat del país, que contempli tots els aspectes referents a la titulació, a l’ensenyament i als desenvolupament professional. Cal recuperar la imatge que anteriorment havia tingut el gremi i el sentit estricte de la professió.
• Cal crear l’Institut Català de la Comunicació Comercial, finançat oficialment, que faci la tasca d’investigació i formació permanent en el camp de la comunicació comercial.