La situació durant aquests darrers 40 anys de dictadura franquista ha canviat. L’acceleració de la internacionalització del capital protagonitzada pel capital oligàrquic espanyol i les multinacionals ha anat transformant les condicions del desenvolupament del capitalisme als Països Catalans, accentuant el seu grau de dependència. Dins d’aquest procés hi ha unes peculiaritats específiques:

  1. El paper dominant del capital financer espanyol sobre el capital industrial, així com el poc pes de la banca catalana, són factors condicionants de la dependència econòmica de gran part de la indústria radicada en els Països Catalans respecte a centres de decisió foranis.
  2. La tecnologia és també un factor de dependència. En els anys de l’autarquia els sectors industrials, tradicionalment capdavanters, van quedant endarrerits i s’han vist sobrepassats per nous sectors de tecnologia importada: siderometal·lúrgica, petroquímica, etc.
  3. La manca de certs productes agraris suposa la constant importació d’altres mercats estatals, d’un volum considerable d’aquests béns.
  4. El comerç exterior, que en els primers anys de la dècada dels 70 s’ha convertit en un factor important de desenvolupament, constitueix un altre aspecte d’aquesta dependència.

Enfront d’aquestes peculiaritats dels Països Catalans es podrien plantejar les següents qüestions:

  1. Quines polítiques s’han d’adoptar en els diferents sectors productius?
  2. Els recursos que s’utilitzen són aprofitats de la millor manera possible?
  3. Són suficients o no, pel desenvolupament econòmic i social dels Països Catalans, les accions públiques existents?

Aquestes plantegen la necessitat d’un coneixement, coordinació i planificació de la nostra realitat. Hi ha la necessitat d’una planificació global amb una visió a llarg termini. Per tal d’assolir un desenvolupament econòmic reequilibrador i democràtic cal elaborar un conjunt  de mesures de política referides a:

Sector públic:

  • Calen sectors públics autonòmics i democràtics que administrin els fons públics i forneixin els Països Catalans de les empreses públiques i dels serveis públics, els quals presenten forts dèficits.
  • Cal el control parlamentari de l’activitat econòmica.

Política industrial:

  • Fomentar la diversificació i especialització de la producció industrial.
  • Formular una política d’estímul a la recerca tecnològica i científica i a la creativitat tècnica i artística. Cal remarcar la necessitat fonamental per a la nostra indústria d’uns organismes públics a nivell de Països Catalans encarregats de la planificació i la coordinació de la recerca tecnològica, de la importació de tecnologia, de l’assimilació de tecnologia lliure.
  • Concretar una política que s’ocupi de les condicions de treball dins les empreses. En la seva formulació cal que hi participin de forma directa els treballadors, i els sindicats. Cal crear centres públics de formació de tècnics en l’organització i racionalització de les empreses.
  • Fomentar la competitivitat de la petita i de la mitjana empresa, així com elaborar una política de reconversió industrial de les empreses no competitives, tenint en compte sectors i dimensions, i lligada a la política de la reconversió de la mà d’obra.
  • Instrumentalitzar una política fiscal que consideri la problemàtica de l’autofinançament de la petita i de la mitjana empresa.
  • Formular una política de distribució de la riquesa (per exemple via fiscal, via salaris) acompanyada d’una política de control de preus.
  • Anunciar una política de localització industrial imbricada en la planificació urbana que intenti evitar l’excessiva concentració de la indústria amb les economies externes que això suposa fixant-se com a objectiu un creixement més equilibrat en els Països Catalans. Tot això mitjançant la creació de nous nuclis industrials, especialment en les comarques que tinguin certa tradició industrial. La creació de sòl industrial urbanitzat públic podria estimular la nova localització industrial. La “congelació” industrial de certes àrees, com Barcelona, és quelcom que cal contemplar.

Política financera:

  • Creació de sectors crediticis autòctons per al finançament industrial i agrícola.
  • Control de la Banca privada, així com de les Caixes d’estalvi, que hauran de contribuir al finançament, tant del sector públic com del sector privat.
  • Fomentar la transparència dels mercats de valors i llur desenvolupament.

Política comercial:

  • Respecte a la distribució dels productes, cal una política dirigida al control públic dels canals de distribució que juguen, en molts casos, un paper important en l’increment dels preus dels productes, i, també, de la publicitat que, a més d’absorbir una part important de l’excedent econòmic, contribueix a reforçar l’estructura oligopolística del mercat i a la desinformació i l’alienació del consumidor.
  • Quant a la comercialització de la producció cal pensar en la creació de grans empreses distribuïdores controlades pel sector públic i, en el foment de les cooperatives de consum.

Política agrària:

  • Establir una zonificació que separi els terrenys agrícoles dels industrials i dels urbans, a fi i efecte d’evitar increments especulatius dels preus dels terrenys agrícoles per mirar que no es produeixi la ràpida descapitalització del camp.
  • Lligat amb la política comercial i de cara a evitar l’especulació amb els productes del camp, és necessari instrumentalitzar una política d’estoks públics que tinguin uns efectes estabilitzadors sobre les respectius mercats agraris.
  • Seria interessant, com a via de solució d’aquests problemes, i també per a aconseguir economies d’escala a l’agricultura, afavorir les associacions o cooperatives de camperols tan arrelades en diferents àrees dels Països Catalans. Això naturalment implica una revisió i reforma, amb un ampli sentit democràtic, de la llei de cooperativisme.

Sector exterior:

En el sector exterior, la conclusió que hom pot treure és que tota política de desenvolupament que no vulgui hipotecar a llarg terme la independència econòmica dels Països Catalans, haurà de fixar, entre els seus objectius prioritaris, resoldre el greu problema que representa el dèficit crònic de la balança per compte corrent. Per a aconseguir aquest objectiu cal desenvolupar una capacitat exportadora autòctona que, com ja hem vist, depèn estretament tant de la seva eventual capacitat de crear una tecnologia autòctona com de controlar els seus canals de comercialització vers l’exterior.

L’Àmbit d’Economia també va realitzar diferents treballs, ponències, etc. Un d’aquest és l’estudi de l’estat de l’economia dels Països Catalans, el qual presentem tot seguit:

L’estat de l’economia als Països Catalans