L’organització particular de l’espai és un fet cultural que cal tenir en compte; la comarca n’és la nostra forma específica, tot i que només ha tingut una vigència administrativa al Principat de Catalunya, i durant el període curt de 1936-39. La difusió recent del concepte Països Catalans ens permet avui reestudiar la nostra cultura amb enfocaments nous i bastir un marc diferent als projectes d’ordenació del territori, més ampli i complex.
Els avanços de les tècniques actuals faciliten la previsió dels corrents socials i econòmics i llurs conseqüències, volgudes o no, sobre el territori. El “Pla de distribució en zones del Territori Català” – o “Regional Planning”- de l’any 1932 per al Principat n’és un precedent del qual no podem prescindir. Cal, però, considerar que qualsevol tipus de planificació – econòmica, territorial, sectorial, etc.- respon als interessos de les classes socials dominants i que, per tant, les solucions que siguin donades a cada problema estan en funció de les estructures sòcio-econòmiques vigents. És en aquest sentit que cal recordar que la Divisió Territorial de la Generalitat de Catalunya no fou aplicada fins l’agost de 1936, quan les forces polítiques d’esquerra i les forces sindicals eren hegemòniques.
Avui, a més, l’ordenació del territori apareix com una tasca urgent a tothom, davant de la conseqüència creixent de la limitació, degradació o el mal ús de la Terra. L’ordenació del territori, ciència i tècnica – o conjunt de ciències i tècniques diverses- de recerca sobre la situació existent i de la seva evolució futura, que considera els models tradicionals i tots els models alternatius possibles, per tal de trobar la solució més justa i, socialment, més racional, ha de convertir-se en una feina col·lectiva, que permeti la intervenció i la participació de les masses populars i de tothom en particular, i que dipositi en llur control les decisions definitives.
PROPOSTES DE SOLUCIÓ:
D’aquesta breu anàlisi i del resultat de les discussions sectorials realitzades fins ara, hom pot avançar uns quants camins el re-equilibri territorial als Països Catalans:
- Cal configurar i bastir un marc institucional propi i autònom a nivell de cada un dels Països Catalans i/o del tot el conjunt. Només l’autonomia política a l’hora de prendre decisions i la representativitat democràtica a l’hora d’inspirar-les i de controlar-les poden assegurar un plantejament d’acord amb els interessos i amb les necessitats i aspiracions de tot el nostre poble.
- A nivell territorial, aquesta autonomia i aquesta democràcia han d’ésser reflectides en la dissolució de les estructures departamentals i provincials i en el replantejament de les unitats bàsiques, municipals i comunals, que consideri la incidència del fet metropolità. Cal institucionalitzar la comarca i, en tot cas, considerar una divisió supracomarcal com a esglaó intermedi fins al nivell nació. Al Principat de Catalunya aquest pas ha de significar la re-entrada en vigència de la Divisió Territorial de la Generalitat de 26 d’agost de 1936, com a pas previ a la reordenació que els problemes històrics (cas de l’Urgell, del Solsonès i de la ribera del Segre, de Banyoles o de Santa Coloma de Queralt) o presents (canvis en les comunicacions, en l’estructura econòmica o el mateix fet metropolità) facin necessària.
- Cal emprendre els estudis definitius que resolguin el conflicte de competències de planificació – i d’altres- entre els necessaris organismes centrals de legislació i administració i els diferents nivells espacials que puguin aparèixer des de l’enfortiment de supercomarques, regions o vegueries, fins a l’establiment d’un autèntic poder comarcal, o d’una autonomia municipal (d’uns nous municipis) o de barri, que acostin cada vegada més els centres de decisió al poble.
- Hem d’establir l’exigència ineludible que el plantejament territorial sigui autènticament democràtic, sotmès en totes les etapes de la seva elaboració a un control i una participació verament populars. En aquest sentit, cal encoratjar la divulgació i sensibilització entorn dels problemes territorials, la creació d’escoles populars i de programes d’ensenyament d’ordenació del territori, i recomanar als tècnics i professionals la simplificació i claredat de llenguatge i d’exposició de llurs projectes. Cal encoratjar també totes les associacions de veïns ciutadanes, totes les entitats populars comarcanes, tots els partits polítics i totes les centrals sindicals perquè canalitzin i elaborin llurs propis programes d’alternativa locals, i els tècnics i professionals que avancin estudis sobre el nostre patrimoni col·lectiu, sobretot, sobre el balanç de les riqueses naturals dels Països Catalans i sobre llur aprofitament; un precedent d’aquest ha d’ésser la CAIRN – Conferència per l’Aprofitament Industrial de les Riqueses Naturals de Catalunya- convocada per la Generalitat el 12 de març de 1937.
- Com a primer pas, ens cal posar en peu una nova organització del territori, revisant el que calgui, i que sigui basada en:
- La definició, a partir d’una participació democràtica, per als diferents àmbits territorials, dels nivells que han d’assolir en la qualitat ambiental de l’habitatge i de l’entorn, en les oportunitats de treball, en la facilitat de comunicació i en els equipaments culturals i socials. Aquesta definició haurà d’ésser revisada periòdicament en funció de les necessitats i de les disponibilitats.
- La resolució dels conflictes entre les necessitats i aspiracions dels habitants de les comarques diferents i les possibilitats reals de satisfer-les, assegurant sempre la participació democràtica i garantint nivells creixents de satisfacció a totes les escales territorials: barris, municipis o comunes, comarques i àmbits superiors.
- La tendència a l’equilibri ecològic i al benefici social i cultural, i no en el màxim profit individual ni en l’explotació depredadora i exhaustiva del territori.
- L’enfortiment del sector públic, controlat democràticament, per a satisfer els interessos generals enfront dels abusos de la iniciativa privada.
- La difusió màxima entre tots els ciutadans de les innovacions i dels avantatges del progrés per al benestar i la convivència, ben lluny del mite del creixement econòmic a qualsevol preu.
- La garantia de nivells homogenis d’equipaments i de serveis per a tothom, visqui al camp o a la ciutat, amb solucions diverses de poblament, que no beneficiïn, però, uns grups socials o uns territoris determinants en prejudici d’altres.
- La consideració de mesures obligatòries a les nostres ciutats i pobles que tendeixin a fer desaparèixer les “barreres arquitectòniques i urbanístiques” que oprimeixen els habitants amb alguna disminució física.
A banda de les propostes de solució, a l’àmbit d’Ordenació del territori, prèviament, es van fer treballs per analitzar la situació territorial dels Països Catalans, el primer consisteix en els problemes territorials dels Països Catalans i el segon les causes dels desequilibris territorials. A continuació presentem aquests treballs: