La campanya “El Català al Carrer” i l’àmbit de Llengua del Congrés de Cultura Catalana van engegar arreu del territori dels Països Catalans diferents activitats i estudis que deixaren diverses publicacions sobre la utilització de la llengua. L’àmbit de la llengua i les campanyes relacionades amb al seu ús, foren molt importants en el Congrés.
A les Illes Balears, es publicà un butlletí anomenat Congrés de Cultura Catalana a les Illes: un poble, una llengua, a l’abril de 1976, en el qual es considerava que la llengua catalana patia una situació anormal a causa de la no utilització d’aquesta en cartells, avisos, indicacions, mitjans de comunicació, educació… i es denunciava un complex d’inferioritat respecte a la llengua, literatura, història i geografia pròpia, les quals eren ensenyades depenent d’interessos uniformistes que no responien a la realitat de les Illes.
Es denunciava la diglòssia, a causa de la relegació del català a la vida privada i familiar, tanmateix defensaven la unitat de la llengua, reivindicant les diferències dialectals però defensant l’existència d’una sola llengua, el català. Consideraven que aquest s’havia trobat relegat en un segon pla davant la imposició del castellà, i mostraven que, tot i la tolerància cap a la utilització de la llengua amb la fi del franquisme, seguien existint importants mancances per poder aconseguir la seva normalització. Arran d’això, exigien que el català fos la llengua oficial dels Països Catalans i que s’estengués el seu ús pels diferents àmbits de la societat (rètols, indicacions, ensenyament, premsa, ràdio, televisió, institucions…). Rebutjaven tanmateix la cooficialitat, analitzant que aquesta no solucionaria la desigualtat entre el català i el castellà, doncs tot i igualar jurídicament les dues llengües, la força que mantindria la llengua castellana faria retrocedir el català.
Aquestes idees i reivindicacions que es poden observar en aquest butlletí es veuen repetides en diferents publicacions referides a la llengua catalana en els diferents territoris dels Països Catalans. Per exemple, en el cas del País Valencià també es va produir una publicació anomenada per l’oficialitat de la llengua catalana al País Valencià, que data de 1977, on hi trobem les mateixes reivindicacions que en el cas de les Illes Balears, tot i remarcant la utilització del català des del s.XIII, i centrant-se primordialment en la denúncia del bilingüisme i de la cooficialitat, amb el mateix argument que ens trobem en el cas de la publicació de les Illes Balears, considerant que el bilingüisme s’havia volgut difondre per les classes dominants castellanes per perpetuar la jerarquització de les llengües.
En la publicació, el català al carrer, dins la campanya d’ordenació del territori, que defensava l’extensió de l’ús públic de la llengua catalana, ens trobem un repàs dels moments en què s’havia recuperat la catalanitat, fent referència a la Segona República espanyola. Tanmateix, denunciaven la repressió patida pel català durant el període franquista, on l’idioma fou prohibit, relegant-lo a l’àmbit familiar i privat i amb la creació de propaganda en forma de rètols que promovien, exigien i obligaven la utilització del castellà. Fa referència a la represa als moments finals del franquisme, doncs durant el franquisme es permeteren certes expressions de la cultura catalana, però sempre com a element folklòric, apartat de les reivindicacions polítiques i amb una forta censura. Finalment, tracta el període que va des de la mort de Franco fins el moment de la publicació del present treball, el 1977, on es recuperava lentament la llengua catalana en la via pública, en cartells de diverses tendes, en la publicitat o en l’àmbit professional.
Per altra part, el Congrés publicà un informe sobre l’ús oficial del català on es referia a la necessitat de normalització de la llengua catalana analitzant en primer lloc la composició de la societat depenent de l’idioma utilitzat. Primerament tracta aquella població no catalanoparlant d’origen migratori que formaven part de les classes populars i dels quals consideren que hi havia una actitud positiva per part seva cap a les reivindicacions de normalització lingüística ja que eren grups que s’instal·laven de forma permanent al país. Per altra part, els grups no catalanoparlants de classes benestants, considerant que tenen una ideologia espanyolista i estaven allunyades de les reivindicacions. En tercer lloc, estudien les capes urbanes castellanitzades, analitzant que aquest fet s’havia degut al desprestigi que havia patit el català, però positivament observen que tenien certa coneixença de la llengua i que aquesta castellanització l’havien patit sobretot els grups de classes altes o intermèdies, per tant, una minoria que no es trobava socialment discriminada.
En últim lloc, davant d’aquesta situació social, analitzaven diferents factors que ajudaven a la normalització lingüística, com el fet que el català fos reivindicat per amplis sectors de la societat, la tendència a acceptar que eren catalans tots aquells que treballaven i vivien als Països Catalans, l’actitud positiva per part de les classes populars cap a l’aprenentatge, la utilització del català i l’apropiació per part dels treballadors immigrants dels trets culturals catalans i la seva relació amb la població del país, tot i denunciar que aquestes classes treballadores en molts casos es trobaven en barris suburbials. Finalment, com a reivindicació que es troba en diferents publicacions, es plantejava la necessitat de l’ús oficial del català en l’administració pública, en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació, en empreses i institucions no oficials.
Es poden consultar els documents utilitzats al Pavelló de la República: El català al carrer: per l’extensió de l’ús públic de la llengua catalana, campanya català al carrer, Curial Edicions Catalanes, 1977, Informe sobre l’ús oficial del català, Imp. Barcelonesa, 1977, Per l’oficialitat de la llengua catalana al País Valencià, 1977 i Un poble, una llengua: Congrés de Cultura Catalana a les Illes, J. Mascaró Pasarius, 1976.
Redactat per Sandra Moncusí